Després de les transformacions dels anys setanta i vuitanta, quan les colles es van convertir en veritables associacions, es va imposar l’amateurisme i les dones es van integrar progressivament a la pràctica castellera. Els castells, de manera sorprenent, es van escampar ràpidament per Catalunya. Les 21 colles que hi havia l’any 1990, ja n’eren 33 el 1993 i passaven a ser-ne 60 el 1999. Aquesta etapa d’expansió accelerada, coneguda com el “boom casteller”, va ser l’entorn en el qual la nostra colla va fer les primeres passes.

L’augment del prestigi i de l’arrelament social dels castells va anar acompanyat d’un progrés espectacular en el nivell de les construccions. En els primers 90, les colles punteres tot just començaven a dominar el 5 de 8, el 3 de 9 amb folre i el 4 de 9 amb folre, i ningú no podia preveure que pocs anys després, abans de l’acabament del segle, es descarregarien, entre altres novetats de gran dificultat, el 4 de 9 sense folre i, amb la introducció de les manilles, arribarien els castells de deu pisos.

Aquest decenni d’expansió i creixement excepcional va fer que la “tradició comarcal” d’origen vallenc aviat passés a convertir-se en “símbol nacional” i, uns anys més tard, aconseguís entrar a la selecta llista representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.

L’arrencada

A diferència de la gran majoria d’iniciatives socials, la idea de crear una colla a Sants té el seu “eureka” particular. El 7 d’octubre de 1990, els dos amics santsencs que serien promotors de la colla — i que aleshores desconeixien les dèries castelleres que compartien— van trobar-se casualment com a espectadors al Concurs de Tarragona. De la sorpresa de la trobada i de la descoberta de l’afició compartida va néixer, a la mateixa plaça, la idea de la colla santsenca.

Compromisos laborals van retardar la plasmació del projecte i no va ser fins el 30 de setembre de 1992 que es va celebrar al Casinet d’Hostafrancs la reunió constitutiva de la nova colla. I va ser aquest mateix centre cívic el que va acollir els assajos fins a la tardor de 1993, que es van traslladar a les Cotxeres de Sants. L’elecció del nom, el color de la camisa i l’escut es van fer, amb ampli consens, en els primers mesos de 1993.

Memòria 1a reunió (01/02/1993)

La promoció pública de la colla es va fer de manera totalment artesanal —de poble, vaja!— ni crides pels mitjans de comunicació locals, ni xarxes socials (inexistents aleshores), ni tan sols cartells. La convocatòria es va fer pel “boca-orella”, aprofitant la xarxa de coneixences dels promotors. La resposta a la iniciativa va ser molt bona i va superar amplament les expectatives. De l’èxit de la crida n’és testimoni el fet que, després de la primera temporada, a finals de 1993, ja s’havien distribuït més de 150 camises. Per a la instrucció en la tècnica castellera bàsica es va comptar amb l’ajut de membres de les colles de Barcelona i de Cornellà, que també van ser padrines de la presentació dels Castellers de Sants el 9 de maig de 1993, a la plaça de Bonet i Muixí.

Cartell anunciant assajos (1993)

S’ha de dir que la implantació de la nova colla també es va veure facilitada pel suport rebut del Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, que des del moment inicial va animar i donar cobertura legal a la iniciativa, incorporant-la al seu organigrama com una nova comissió de Cultura Popular. Una situació que es va perllongar per més de vint-i-cinc anys i de la qual la colla en serà sempre deutora.

L’evolució

L’engrescament que va suscitar l’èxit de la crida i el bon ambient que s’hi respirava van fer que la colla tingués una de les arrencades més potents que s’han donat en el món casteller. Les consecucions castelleres van ser notables i continuades. El mateix any de la presentació es va descarregar el pilar de 5 i carregar el 4 de 7. L’any 1994 es van descarregar el 3 de 7 i el 4 de 7. El 1995 es va descarregar el 5 de 7 i carregar el 2 de 7, castell que es va descarregar l’any següent. Aquest progrés ràpid i sostingut i el nombre de camises no van passar desapercebuts en els medis castellers i van atorgar a la colla un estatus diferenciat en l’entorn de proliferació característic d’aquells anys.

Primera pinya documentada

Ara bé, en paral·lel al progrés casteller, la colla també va viure la dificultat d’establir els consensos bàsics d’una entitat amb un gran nombre d’efectius aplegats sobtadament a l’entorn d’una activitat desconeguda al barri i gairebé a la ciutat. Les diferències d’edat, d’experiència associativa i de la mateixa concepció dels castells entre els nouvinguts, que ho érem tots, aviat es van posar de manifest en un projecte que, a diferència de moltes iniciatives coetànies, des de l’inici va ser molt més gran que un grup d’amics.

Les discussions sobre si el barri — i el propi nom de la colla— eren un àmbit massa restrictiu per una iniciativa que naixia amb empenta i aspiració de fer grans castells. Els debats sobre quin era el tracte i l’exigència amb una canalla que s’iniciava en l’activitat. La tensió permanent a l’entorn del nivell de risc —de caigudes i potencials lesions— que havia d’assumir una colla amb ambició de fer-se gran sense desincentivar la participació dels que s’hi havien acostat interessats per la novetat de l’experiència. L’elevat grau d’austeritat que calia assumir, atès l’escàs suport municipal que va tenir l’aparició d’una segona colla a la ciutat, després de més de vint anys d’existir-ne una de sola que, pràcticament, tenia delegada la gestió municipal dels temes castellers. I això només per destacar alguns dels punts més controvertits.

Tot i que el plantejament assembleari que la colla va adoptar des dels primers moments facilitava la concreció dels consensos que havien de definir i aglutinar el grup, aquest va ser un procés lent, complex i no exempt de tensions que va trigar anys a decantar-se.

Primer 3 de 6, descarregat el dia de la presentació oficial de la colla (9/05/1993)

També cal dir que l’èxit de la creació de la colla, celebrada per la majoria del veïnat, fou vista amb un punt de prevenció per una part del moviment associatiu més influent i actiu del barri. Alguns la van qualificar d’activitat estrictament recreativa que contradeia la tradició reivindicativa que havia caracteritzat les entitats més dinàmiques des del temps de la Transició. Tot i el seu caràcter anecdòtic, no deixa de ser il·lustratiu que circulés un pamflet satíric signat per un grup anònim que s’autodenominava FACS (Front Anti Casteller de Sants) en el qual es denunciaven uns pretesos efectes negatius dels castells per a la salut, es parlava d’enganys a la canalla castellera, es recordava el passat militant d’algun dels promotors de la iniciativa i es presentaven els castells com una activitat acrítica i conservadora.

Cal tenir present que aquestes crítiques es produïen a començaments dels noranta, quan encara s’estava lluny —fins i tot des del propi moviment casteller— d’identificar i encara menys de reivindicar els valors que avui associem a l’activitat castellera: obertura a tothom, integració social, solidaritat, democràcia participativa, sentit de pertinença, treball en equip i esperit d’autosuperació, que són els que anys més tard han portat els castells a la valoració social positiva que tenen avui.

Miquel Botella

Acabàvem la temporada de 1996 amb un regust estrany. Descarregat el 2 de 7, només ens quedava el salt als castells de vuit. Aquest «només» travessa la història dels castells i és un punt central en la història de qualsevol colla.

Regust estrany perquè, des del primer tronc amb dosos d’un 4 de 7 net a l’últim assaig de l’estiu, fins a proves amb pinya fins a quints de final de temporada, semblava que el 4 de 8 –el «carro gros»– era a tocar i, per qüestions temporals, quedava interrompuda una línia molt prometedora.

Així doncs començàvem la temporada de 1997 amb la sensació que, amb una mica d’esforç i la feina feta, el castell més esperat —el 4 de 8— seria una realitat a l’aniversari. Ara bé, aquesta continuïtat suposada no comptava amb allò que hem anat aprenent en aquests trenta anys d’història: la canalla creix, els castellers tenim vides més enllà de la colla, les estructures necessiten continuïtat i, a més, per primera vegada canviàvem de cap de colla. Per primera vegada seria una altra veu la que portaria el castell.

De cop i volta el camí no era tan fàcil i va caler remar, i molt. Dos intents desmuntats a la Sagrada Família, discussions, dimissions i maneres d’entendre els castells van aflorar. Afortunadament, el 19 d’octubre, per la Diada, aconseguíem descarregar el primer 4 de 8 de la colla. Un parell de setmanes després descarregàvem el segon. Dues setmanes més, vam fer el primer castell de 8 carregat, la primera «llenya» des dels vuit pisos. Una experiència impactant.

Primer pilar a les escales de la plaça de Bonet i Muixí (1998)

La temporada següent, la de 1998 —any del cinquè aniversari—, lluny de tenir una progressió continuada, vam aprendre que els castells de vuit marquen una frontera que ha estat i està present a tot el món casteller. Fer castells de vuit sempre és un altre nivell. Demana una organització i un treball que ja no s’improvisa, que no és un «anar fent». Són moltes colles que encara ara es mouen al voltant d’aquesta fita. Colles que van sorgir com nosaltres i a les quals els ha costat mantenir el 4 de 8 i que molt poques vegades han aconseguit «el 3».

Primer 4 de 8 descarregat, a la plaça de Bonet i Muixí

Doncs bé, a la del 1998 se’ns va negar el «carro gros», fet que va fer acabar amb un clima de «mala maror» que va desembocar —per primera vegada i única en la nostra història— en unes eleccions amb dues candidatures per a la junta i la tècnica de la colla. Així doncs, la temporada de 1999 començava en un ambient de mobilització, de molta discussió, de debat i d’idees de com havia de ser la colla per arribar a ser una colla gran. Nova junta i nova tècnica. Estàvem arrelant al barri però, a més, ho volíem fer fent grans castells. El món casteller en general estava oferint moments històrics que ens convidaven a somniar.

Doncs bé, la temporada de 1999 i la següent, la del 2000, ens van donar l’oportunitat de créixer i arribar a dominar el 4 de 8 acompanyant-lo, en un parell d’ocasions, pel primer 3 de 8 de la colla. Teníem un creixement sostingut de camises, aconseguíem unes fites que ens engrescaven i, també, estàvem trobant una manera de fer que ens donava identitat. El moment culminant d’aquestes dues temporades el vam viure a Tots Sants del 2000. Després de descarregar el primer 3 de 8 de la nostra història i acompanyar-lo del 4 —dos castells de vuit descarregats en una mateixa actuació, registre que no superaríem fins la temporada 2006— vam fer la major entremaliadura que recordo a la colla: vam tirar pel dret i ens vam «inventar» el primer intent de 2 de 8 amb folre de la colla. La reacció a aquesta decisió va mostrar el que, més endavant, en començar la temporada 2001, va quedar palès: dues maneres d’entendre el fet casteller. Una rauxa i una prudència que van quedar davant per davant.

Així doncs, començàvem la temporada amb nova junta i nova tècnica i amb una absència significativa d’alguns castellers que van anar a provar altres maneres de viure el món casteller. Aquí em permeto fer una petita personalització. El Jesús Puparelli assumia ser cap de colla en una situació molt complicada. Havíem de refer canalla, llocs centrals de tronc i de pinya i havíem de continuar sent atractius per a un món casteller de la ciutat, on la colla gracienca era la principal destinatària de gent jove. Va tirar del carro amb tenacitat i no va deixar que afluixéssim mai. Amb pocs registres de vuit, va aconseguir que carreguéssim encara un altre 3 de 8 i que poguéssim mostrar un «4» amb posicions renovades i amb castellers nous a diferents llocs inesperats.

Aquesta feina donaria fruit en les temporades següents. En un resum anual vam anomenar aquests dos anys, les temporades 2001 i 2002, com les de «resistència».

Primer castell de 8 al Concurs de castells (2002)

Ens vam fer grans. Vam trobar una manera de fer pròpia, prou gent amb coneixement del que significava fer castells de vuit, un calendari pensat, un arrelament amb l’entorn i les ganes d’anar més enllà d’aquesta primera frontera. En resum, teníem els vímets per fer el següent pas: els folres.

Dos comentaris al peu en forma de pedres a la sabata. La primera, La Mercè, com a diada de frustració. Reivindicàvem la presència i mai, encara que tinguéssim els castells a punt, en podíem sortir satisfets. La segona, el Concurs de Castells de Tarragona. No hi havia manera de descarregar els castells de vuit que hi portàvem.

Xavier Vinyals

Van ser sis anys d’aprendre’n i alhora també de gran transformació a tots nivells. Com que són castells el que fem, lògicament hi va haver de tot. Dies millors i dies pitjors, fins i tot dies terribles…, però el que en va quedar al final va ser una lleugera pujada de nivell sostinguda en tots els aspectes (casteller i social) al llarg dels 6 anys, sense ser espectacular, sempre lleugerament cap amunt, sense grans salts, sempre amunt, de manera quasi imperceptible però sempre amunt. Van ser anys de gran transformació. La colla es va fer gran.

Anem al principi, però. El 2003 la colla feia 10 anys. Ni molt menys tenia l’atractiu que té actualment, i estava formada molt principalment pels castellers dels “inicis”, que ja duien una trajectòria llarga dins la colla. No érem gaires. Als assajos de divendres, si es podien reunir 100 persones, eren bons; i els dimarts, si eren concorreguts, potser arribàvem als 50 borinots, cosa que permetia (de vegades) fer algun castell de 6 net sencer... i potser una minúscula pinya. Aquesta era la nostra normalitat.

Dos fets cridarien molt l’atenció a dia d’avui. El primer, un calendari d’actuacions fet sobre la marxa -tal com feia tothom per altra banda-, desendreçat, poc pensat, i enormement variant temporada rere temporada. Sense la nostra famosa temporada partida en dos, amb els seus respectius “crescendos” i amb actuacions que la gent es fes seves, a base de repetir-les any rere any. El segon fet que cridaria l’atenció serien els assajos dels dimarts. El tronc d’aleshores, sobretot en les seves parts baixes, estava format per castellers que duien anys parant castells i demanaven fer una passa enrere. Eren aquells que havien estat els principals actors dels primers castells de 7 i fins i tot dels primers de 8 (1997), que havien perdut el tremp i les ganes de seguir fent castells. Així ens trobàvem que els dimarts s’assajava pràcticament sense l’assistència de cap segon, i que el nombre total d’efectius permetien muntar les pinyes que podíem muntar.

Primer 2 de 8 amb folre carregat, a la plaça de la Vila de Gràcia

Curiosament, tot i el que he descrit, aquell primer any, el 2003, vam poder portar a plaça el primer castell folrat. Vam carregar el nostre primer castell folrat, el 2 de 8 amb folre. Aquí és més important que el fet en si, el com carat es va poder assolir la capacitat tècnica de fer-lo. Va ser per una característica que la nostra colla sempre ha potenciat i valorat: l’enginy. En aquell cas, amb la invenció dels “mitjos folres” a la paret. Sense tenir referències que cap colla fes res similar, aquell recurs enginyós permetia fer pujar a les proves de folre la gent que de cap de les maneres podria haver pujat si els borinots no haguéssim plantejat aquesta innovació (innovació després copiada per tantes i tantes colles), que va ser clau per poder arribar a carregar aquell primer castell folrat.

La colla es trobava en el final d’un primer cicle perquè l’empenta inicial, l’eufòria dels primers anys, ja s’havia esgotat i la quantitat de gent i assistència dels divendres, però sobretot dels dimarts, difícilment permetien fer gaires meravelles.

Però l’empenta primera ja estava donada, i en les coses que es podia avançar es va començar a avançar de debò. Una de les primeres, ja ho hem comentat, fou l’inici de la confecció del calendari d’actuacions. Es van anar introduint canvis seguint uns criteris clars, el més cridaner de tots, el de fer conscientment una temporada amb moltes menys actuacions que les altres colles amb la idea, crec que bona, que la gent que fa castells també fa altres coses, i que és bo que les segueixi fent i pugui participar de la vida de la colla al 100%. També pel que fa a l’ordenació de la temporada, es va dissenyar una pretemporada amb actuacions a tot estirar cada dues setmanes, per rodar estructures i que ens donés visibilitat al barri (havíem de créixer!), actuacions de qualitat i amb més freqüència, abans de fer la nostra famosa parada d’estiu. Es va entendre que no es podia lluitar, ni era positiu fer-ho, contra el que era la pràctica habitual dels castellers i del nostre entorn, que era fer vacances d’estiu, i l’estiu borinot es va imposar. Es va decidir fer llargues vacances (unes sis setmanes) fins a festa major. A partir d’aleshores, un mes per recuperar la forma i el millor final de temporada que es pogués aconseguir, procurant a través dels contactes, i de la bona imatge de colla que donàvem, estar presents a places que, si només fos pel nostre nivell d’aleshores, no hauríem pogut ni somiar. Aquest procés d’ordenació del calendari ens va ajudar molt com veureu a continuació.

Van arribar els castells de 8 amb més freqüència de l’habitual. Domini del 2 de 7 i del 4 de 8, i els primers tastets del 3 de 8, que fèiem molt esporàdicament, combinat amb l’assaig del folre del 2 als assajos i la gamma de 7 ben treballada. I va arribar el 2005.

El 2005 va ser l’any que vam començar a assajar el doble. Els assajos de dimarts van sortir de la UCI. Els dimarts de la colla van créixer fins al punt de poder comptar ja amb tots els membres de tronc (el relleu en els pisos baixos ja s’havia produït) i, a més, reunir al voltant de les 80 persones de mitjana. Tal com ho vam titular, aquell any va ser el primer any en què de debò havíem assajat el doble i els resultats no es van fer esperar: va ser l’any, entre d’altres coses, de descarregar el primer castell folrat (el 2 de 8 amb folre).

Aquell any es van repartir més de 80 camises a nous borinots i va marcar un punt d’inflexió respecte de tot el que va venir després. Amb els troncs ja renovats, assajant el doble i amb la qualitat que a poc a poc s’anava percebent, els resultats no es van fer esperar. Aquell any vam arribar a ser més de 220 borinots a quatre actuacions. La colla havia canviat.

També fou l’any de la principal aportació que la nostra colla farà mai al món casteller, el casc, del qual suposo que ja es parlarà abastament en aquesta mateixa revista. I també, a nivell intern, l‘any que vam inaugurar Cal Borinot com a centre de la vida social de la colla, cosa que va suposar una nova il·lusió i una empenta afegida. Canvis, canvis i canvis que anaven configurant i definint una nova colla.

Aixecador i enxaneta amb els cascs de taekwondo (2005)

El 2006 es va produir l'explosió. El creixement espectacular en nombre d’efectius i l’ambient d’eufòria que es vivia dins la colla (sense anar més lluny, fou l’any que la colla va decidir organitzar la seva primera festa major) van propiciar que en acabar aquella temporada, en l’imaginari de tothom ja es parlava dels grans pilars, del 5 de 8, i sobretot del 3 de 9 amb folre. L’objectiu d’assolir el nivell de 9 havia de guiar les properes passes de la colla. Perquè la colla havia sabut convèncer-se d’una cosa que, fruit de la reflexió de molts anys de fer castells, venia a dir el que va sortir a la revista Suc de pinya d’aquell any:

"La força de les grans colles és acollir dins seu la gent que no voldria fer vacances amb la que les troben massa curtes, els més atrevits amb els més porucs, els més joves amb els més grans, els que hi són sempre amb els que venen 2 cops l’any, ... ". La idea era compartida, la base per créixer era ser molta gent, estar contents i saber conviure.

A nivell casteller aquell 2006 es va poder consolidar per primer cop el 3 de 8, i també el 2 de 8 amb folre. Allò va permetre fer el que vam anomenar la “trigrisa” (3 castells de 8 en una mateixa actuació). I enmig de l’eufòria també va ser l’any de la creació del lema de la colla “Feina de formiga, força d’elefant”, que defineix tota aquesta manera borinota de fer les coses.

Les idees i les ganes de fer a tots nivells no s’esgotaven. Així que el 2007 es van introduir dues noves activitats importantíssimes per a la colla: el castell femení de vigílies de l’Aniversari, que, avui consolidat, és l’únic castell femení que es veu anualment on tot el castell -des de l’enxaneta al darrer cordó- està format per dones, i el celebrat pilar caminant de festa major, el pilar caminant més llarg que es feia regularment aleshores, i que segueix essent el pilar caminant més llarg que es fa avui en dia.

Primera tripleta de 8, per la Diada de la Colla (2006)

El motoret dels castells seguia el seu curs, i a part de la consolidació a tots nivells dels castells de 8, va ser l’any que ens va portar les dues primeres temptatives del castell de 9. Va ser per Tots Sants, que desmuntàvem dos cops un castell que, lluny de desanimar-nos, ens va fer veure que realment estava al nostre abast. I això, per descomptat, suposava un al·licient espectacular per a la següent temporada, la de 2008, en què ens vam convertir en colla de 9.

I sí, el 2008 va ser l’any que, fruit de tantes i tantes coses que ja hem explicat, la nostra colla es va convertir en colla de 9, carregant el 3 de 9 amb folre pel Concurs i descarregant-lo a la nostra Diada (el gloriós 19 d’octubre) i a Tots Sants. No deixava de ser la conseqüència lògica d’anys de creixement lent però sostingut, i res no feia pensar aleshores, perquè no s’havia cremat cap etapa, que l’any següent no es podria seguir en la mateixa línia, com així va ser.

Primer 3 de 9 amb folre descarregat, Diada de la Colla (2008)

A nivell casteller, el 2008 va deixar un 5 de 8 molt a punt de sortir a plaça, pel qual hauríem d’esperar fins l’any següent, i el primer pilar de 6 carregat per la nostra colla a la Diada dels Castellers de Sitges.

Finalment també ens va permetre, gràcies a l’absència de xarxes socials i al nivell tècnic adquirit amb l’estructura del 2, plantejar “en secret” un castell històric que no es veia a plaça des del 1877. Així fou que, en pocs assajos i dissenyant de zero un equip d’aixecada per fer un 2, plantejàvem l’espectacular 2 de 7 aixecat per sota, que ens va convertir en la colla que 131 anys després el recuperava per al món casteller, avançant-nos a una altra colla a qui també li rondava pel cap la idea.

Seqüència del primer 2 de 7 per sota de l’era moderna, Terrassa (2008)

Resumint-ho tot plegat, en aquell període, quasi sense adonar-nos-en, la nostra colla va ser capaç de passar de fer algun castell de 8 de tant en tant a consolidar-los i poder-los portar regularment a plaça, vam aprendre a fer folres i els vam convertir en fidels companys d’assajos i actuacions, i vam tastar la glòria dels primers castells de 9. Vam créixer sostingudament en nombre de castellers, vam inaugurar Cal Borinot, vam ordenar el calendari, vam organitzar per primer cop la festa major i hi vam introduir l’agosarat i llarguíssim pilar caminant, vam introduir el castell de dones visualitzant la potència de la colla, vam impulsar i aconseguir consolidar l’ús dels casc per part de la canalla, vam assajar amb la nova tècnica dels mitjos folres, vam passar a assajar el doble amb la “recuperació” dels dimarts... i tot sense quasi ni adonar-nos-en, perquè no va ser ràpid sinó un procés natural d’una colla viva, que creixia i a qui li havia arribat l’hora de decidir el que volia ser.

Pel que fa als castells, van ser anys de deixar de ser una colla mitjana, però encara no érem del tot una colla gran. Amb la idea central que no qui avança més ràpid arriba més lluny, perquè calia construir sobre bases sòlides i aprendre a no deixar-nos pressionar pel calendari, vam ser la colla que més va evolucionar durant aquells anys.

Andreu Botella

Després d’uns anys en què «l’estil borinot» havia anat prenent força i en què la colla va anar assolint uns resultats que, anys enrere, eren gairebé un somni, l’any 2009 una nova candidatura posava al capdavant una junta i una tècnica amb l’objectiu de seguir enfortint la base de la colla per poder seguir consolidant les passes fetes les temporades anteriors.

D’entre totes les imatges i moments que vam poder gaudir durant aquells anys, una ressorgeix per damunt de les altres, i no precisament per ser la fita més important d’aquella candidatura, sinó pel com i sobretot pel lloc i pel quan. I és que aquell 24 de setembre de 2010, la plaça de Sant Jaume va ser testimoni del primer castell de 9 fet per una colla de la ciutat durant la festa major de totes i tots els barcelonins. Aquella fita, a més, tenia una càrrega sentimental que la va fer encara més especial, i és que durant el mes d’abril d’aquell mateix any, l’aleshores president de la colla, en Jesús Puparelli, moria a causa d’una llarga malaltia.

Però anem per parts.

Com dèiem, la candidatura que es va presentar l’any 2009 iniciava les seves passes amb la il·lusió de qui es compra unes sabates noves i té ganes de córrer molt enllà: a nivell tècnic es va treballar de valent per bastir unes bones estructures bàsiques i es va apostar fort per ampliar la gamma de castells de 8 pisos amb la catedral dels castells, el 5 de 8. El boca-orella en el món casteller, quan encara les xarxes socials no eren el que són avui en dia, va fer que el pati d’assaig s’omplís durant les setmanes prèvies a la nostra Diada de cares de castelleres i castellers que venien a veure com portàvem el que estàvem coent. La feina d’aquell diumenge a Bonet i Muixí va quedar a mitges, però sabíem la feinada que portàvem a l’esquena i, tossudes i tossuts, sis dies després de carregar-lo per primera vegada, per fi vam descarregar el nostre primer 5 de 8 a Sitges, una plaça talismà. Aquell 2009, a més, vam acabar-lo tot descarregant el 3 de 9 amb folre.

3 de 9 amb folre a la Mercè (2010)

Per la seva banda, començàvem l’any 2010 amb dos hàndicaps grans: d’una banda, la Montse Rafí, sotspresidenta fins aquell moment, havia d’assumir la presidència a causa del delicat estat de salut del Jesús, i de l’altra, el local d’assaig de la colla, l’escola Pràctiques I (actual escola Jaume I), havia d’afrontar una remodelació i havíem de traslladar tota la maquinària a una altra banda. Finalment, el passatge de Fructuós Gelabert, just davant del palau de vidre de les Cotxeres de Sants (palau que no era prou alt com per deixar-nos alçar els nostres castells), va esdevenir casa nostra fins el 2013. A la paret de l’antic bar hi vam instal·lar les barres per poder fer les espatlleres i les torres del 5 i van ocupar durant llargues hores el replà que hi ha just davant del palau. Pels dies de pluja i fred vam aconseguir que ens cedissin l’església de Santa Maria per assajar sota l’aixopluc de Sant Bartomeu.

Pel que fa als castells, a part del ja recordat 3 de 9 amb folre de la Mercè, el 2010 serà recordat per ser l’any del nostre primer 4 de 9 amb folre. Aquell 2010 tornàvem a la plaça de la Vila de Vilafranca i ho fèiem amb les ganes de fer-hi la nostra primera tripleta màgica. Així, vam encarar el 4 de 9 amb folre de sortida i sense complexos. Els assajos havien anat bé, vam lligar el peu a la primera i el castell va pujar ràpid i decidit. En 1 minut i 45 segons teníem una tercera part de la feina de l’actuació feta. Aquesta, però, se’ns va girar a la segona ronda, quan el 3 de 9 amb folre va quedar en carregat, i vam acabar-la tot descarregant el 2 de 8 amb folre. Per primera vegada fèiem tres folres en una mateixa actuació, però marxàvem amb la sensació d’haver-nos quedat a mitges. Malgrat el sabor agredolç de Tots Sants, vam refer-nos i vam afrontar la Diada dels Minyons amb les ganes d’una bona revàlida. L’actuació, amb el fred i el vent per bandera, va començar amb un intent de 4 de 9 amb folre, que va cedir quan el desmuntàvem, i amb ell es capgirava la resta de l’actuació. Tal com va dir un savi casteller: «Semblava fàcil però no ho era!». Tancàvem així, un any de contrastos.

Primer 4 de 9 amb folre, a Tots Sants (2010)

La temporada 2011 va iniciar-se amb la renovació de la tècnica, però amb el canvi en el lideratge de la junta, que assumia la Mercè Vilalta. Va ser la temporada de la inauguració del local social.

D’altra banda, una de les efemèrides més rellevants de l’any fou la primera actuació de 6 completa per les Borinotes amb el 5 de 6, el 3 de 6 per sota i el 4 de 6 amb l’agulla. Una actuació en la qual totes les posicions dels castells, a diferència de les construccions de les altres colles, estaven formades únicament per les dones, noies i nenes de la colla.

L’actuació, que va tenir lloc a Bellprat, reafirmava d’aquesta manera la feina que les Borinotes portaven fent de manera excel·lent uns quants anys amb el tradicional castell femení de les vigílies de l’aniversari de la colla i que els permetia afrontar amb total garantia una actuació d’aquesta volada.

5 de 6 íntegrament femení, a l’actuació de Bellprat (2011)

Amb tot això, la del 2011 va ser una temporada que va anar en ascens. Després del final de la temporada anterior, la tècnica es va tornar a centrar a no perdre ni els castells bàsics de 8, ni tampoc el 5 de 8 per poder afrontar altra vegada el pas als castells de 9. Tot i que aquesta temporada no vam descarregar cap 2 de 8 amb folre, es van haver de fer canvis a tots els pisos superiors i la feina feta a assaig no va donar fruits, sí que vam freqüentar el 5 de 8, vam fer un intent de 3 de 9 amb folre a la Diada de la colla, vam carregar-lo per Tots Sants a Vilafranca i vam descarregar-lo a la Diada dels Minyons on, aquesta vegada sí, vam fer la nostra primera tripleta màgica amb el 4 de 9 amb folre carregat.

D’aquella temporada, a més, ens va quedar un titular: «Plogui o nevi, Sant Cugat de 9». Des de la tècnica s’havia esperonat la colla per portar el 3 de 9 amb folre a la plaça d’Octavià, havíem fet molt bons assajos amb els folres a terra i havíem col·locat sisens les darreres setmanes. La feina estava feta però les previsions meteorològiques ens volien fer la guitza. Els més optimistes pensàvem que la tarda d’aquell diumenge no plouria però la certesa és que, 30 minuts abans de començar l’actuació, l’aigua va aparèixer i la colla local va decidir traslladar l’actuació de festa major al poliesportiu. Va costar molt exposar els fets des d’un punt de vista neutre, ja que totes i tots en teníem moltes ganes, també les persones que formàvem part d’aquella tècnica, però la prudència i la sensatesa ens va portar a veure i a decidir que intentar el 3 de 9 amb folre més matiner de la nostra història en aquell pavelló no era el més òptim, pensant, sobretot, en la canalla. Vam rebaixar els plans i «només» vam fer el 5 de 8, el 2 de 8 amb folre i el 3 de 8. Massa poc, diran alguns. Sincerament penso que la vam encertar, amb aquella decisió.

La del 2012 va seguir sent una temporada de construcció i de reafirmació de les bases establertes en les temporades anteriors. Vam seguir treballant de valent les estructures bàsiques de 8 pisos, vam freqüentar amb solvència les estructures de 8 i mig com el 2 d 8 amb folre i el 5 de 8 i vam descarregar per primera vegada a la nostra història el 7 de 8, un castell que ens permetia premiar tota la gent de la colla que tant havia estat pencant aquells mesos en llocs estratègics, ja fossin de la pinya, del tronc o del pom de dalt. I malgrat no intentar aquell any el 4 de 9 amb folre, la realitat és que vam tornar a fer l’aleta als tres 3 de 9 amb folre que vam portar a plaça: dos de carregats, un al Concurs i un altre a Tots Sants, i un de descarregat, a la Diada dels Minyons de Terrassa.

Assaig d’un 7 de 7 net al nou local d’assaig, a l’escola Jaume I

Pel que fa a la part social, cal remarcar que aquella temporada del 2012 va ser la darrera a l’exili. La tècnica i la junta d’aquelles darreres quatre temporades convocava l’assemblea de la colla a la que havia de ser casa nostra una altra vegada. Deixàvem pas al pati de l’antiga escola Pràctiques I per iniciar un futur il·lusionant al nou poliesportiu de l’escola que, després d’una gran feina per part de la junta i de l’equip que se’n va encarregar, ens oferia un espai ampli, prou alt per fer les grans construccions que teníem en ment i amb una xarxa de torres i pilars que ens havia d’obrir nous horitzons castellers.

Marc Febrer

2013

La temporada 2013 començava amb molts canvis en comparació als últims anys: un canvi total de tècnica i junta amb gent amb molta energia, ganes i il·lusió de fer créixer la colla en tots els àmbits. A més, la inauguració del nou local d’assaig a la reformada escola Jaume I, on podíem comptar amb una xarxa en condicions, va ajudar molt a poder fer realitat un projecte molt ambiciós que perseguia consolidar la colla com a colla de nou, i això s’obtindria augmentant la regularitat amb què afrontàvem aquests castells (en quantitat i eficàcia), i ampliant tota la gamma mitjana de castells de vuit.

L’objectiu tècnic principal de l’any era aconseguir uns assajos dinàmics, molt intensos, on es poguessin fer moltes més proves de les que es feien anteriorment, amb el màxim nombre de gent possible participant de manera activa per tal d’augmentar el coneixement tècnic de tothom en qualsevol posició castellera, tant de pinyes, folres o tronc.

I ho vam aconseguir impulsant l’escola de castells durant tot l’any (abans només es feia en acabar la temporada, als mesos de desembre i gener), que vam fer coincidir amb l’assaig de canalla dels dimarts i els divendres. Un assaig de canalla amb un nou concepte d’organització, amb moltes zones diferents on els infants treballaven per grups, i on es podien individualitzar els objectius de cada nen o nena, integrant-los tots, independentment del nivell. A banda, també es va apostar per fer un assaig de pilars permanent, no només per poder treballar un pilar gran, sinó també per crear un planter de pilaners, cosa que crèiem de segur que ens ajudaria en molts dels reptes futurs.

Aquesta bona feina i la gran implicació de la gent per portar-la a terme, amb una resposta molt bona de la colla quant a afluència als assajos, ens va permetre augmentar la qualitat tècnica de la colla en tots els aspectes, que ens va dur a fer durant la primera part de la temporada la clàssica de vuit més matinera fins llavors, el primer 2 de 8 amb folre vist en un aniversari, el primer 3 de 9 amb folre abans de vacances d’estiu, i el primer pilar de 6 descarregat de la nostra història, que dues setmanes més tard aconseguiríem pujar dalt d’un folre!

En ple mes d’agost, gairebé 200 borinots i borinotes vam poder gaudir d’una experiència inoblidable a l'Índia, al festival Dahi Handi, on vam poder viure i compartir amb diversos grups de govindes una manera molt diferent d’enfilar-nos els uns sobre els altres, en unes condicions completament diferents d’aquelles a les quals estem acostumats aquí, però que aconseguien despertar unes emocions molt similars a les que podem gaudir amb els castells.

Final de l’actuació del festival del Dahi Handi a Thane, Índia (2013)

Ja a la segona part de temporada, vam viure alguns alts i baixos amb una Mercè on sortíem decebuts amb dos intents desmuntats de 3 de 9 amb folre (tot i fer-hi el 2 de 8 amb folre, el 5 de 8, i el pilar de 7 amb folre), i una Diada estranya on començàvem amb un intent de 4 de 9 amb folre, que vam reconduir cap a un 4 de 8 amb l’agulla, un 5 de 8 i un 3 de 9 amb folre carregat… No obstant això, vam continuar prement l’accelerador als assajos, perquè sabíem que la feina hi era i només era questió de creure-s’ho, i això ens va portar a descarregar el primer 4 de 8 amb l’agulla de la nostra història, la primera «tripleta màgica» a Tot Sants, i la primera «tripleta vilafranquina» a Terrassa. A banda, acabàvem totes les actuacions amb un gran pilar: en vam arribar a fer tres de 6 i SET pilars de 7 amb folre!

En els últims assajos d’aquella temporada vam poder il·lusionar-nos amb proves molt serioses de 2 de 9 amb folre i manilles, i sobretot del pilar de 8 amb folre i manilles, que refectien el gran treball fet a l’escola de castells i les proves de mitges soques a les barres. Això ens va deixar la mel als llavis per encarar la següent temporada encara amb més ganes.

2014

El bon regust de boca que ens va deixar el final de la temporada anterior, amb les tripletes fetes i les grans proves de castells superiors, va fer que comencéssim el 2014 amb un ritme superior a l’habitual als principis de temporada, consolidant el model d’assaig dinàmic i participatiu, una escola de castells que ja no només servia per introduir els nouvinguts a la colla, sinó que era un banc de proves molt important per a gent de soca, folre i manilles, un assaig de canalla on els nens i nenes podien assajar amb quantitat i qualitat independentment del seu nivell, i un assaig de pilars cada vegada més concorregut, preparat i pensat per al gran pilar, però també per seguir ampliant la base de pilaners.

Vam ser capaços de consolidar uns assajos rigorosos i intensos des de la primera setmana d’assaig fins a l’última, cosa que va ser possible gràcies al gran volum de gent amb ganes d’assaig que omplia el local des de primera hora. Això va permetre que grans proves, com les soques de castells de nou veiessin la llum més aviat que mai, fet que ens va permetre plantar-nos al mes de maig amb proves de castells de nou fins a sisens com a cosa totalment normalitzada, fet insòlit fins al moment. Vam tancar l’any amb vint soques de 3 de 9 amb folre, onze de 4 de 9 amb folre, quatre de 2 de 9 amb folre i manilles i quatre més de pilars de 8 amb folre i manilles fins a sisens.

Aquest ritme i nivell d’assajos van provocar un altre fet curiós. Si mirem els castells de vuit que aquell any vam portar a plaça poden semblar pocs, però si observem els números d’assaig, veiem que és l’any que vam fer, també, més castells de vuit pisos. I és que als assaigs vam poder realitzar amb total confiança i certa regularitat castells de vuit sencers: deu vegades el folre a terra del 3 de 9 amb folre (3 de 8), sis vegades el folre terra del 4 de 9 amb folre (4 de 8), i gràcies a la seguretat que ens aportava la xarxa, vam fer VINT vegades el folre a terra del 2 de 9 amb folre i manilles (2 de 8 amb folre). Poder completar les estructures senceres al local va representar un pas important que va permetre reduir les proves netes i dedicar més del 70% de l’assaig a proves de soques i folres, de les quals tota la colla sortia feliçment esgotada, cosa que ens situava en una posició molt còmoda per encarar amb moltes garanties i la seguretat necessària els castells que volíem portar a plaça en cada moment.

Aquella temporada també vam fer una evolució important respecte a l’anterior, ja que vam aconseguir tenir una mentalitat guanyadora, cosa que ens va fer créixer davant dels reptes i mantenir la serenitat en els moments difícils. Són clars exemples el primer 3 de 9 amb folre que vam fer a Sant Cugat, una Mercè fent el 3 de 9 amb folre en ronda conjunta, o encarar al Concurs el primer castell de gamma extra després de la primera caiguda de la temporada, quan vam carregar el 4 de 9 amb folre. Aquests dos castells a banda, vam tancar l’actuació amb un senyor 5 de 8, tot i les dues caigudes prèvies.

Primer 2 de 9 fm dels Castellers de Sants, a la plaça de Bonet i Muixí (2014). Foto: Cèlia Atset

I és que si per alguna cosa recordarem aquell 2014 és per haver-nos convertit en colla de gamma extra, amb un 2 de 9 amb folre i manilles descarregat el 19 d’octubre (no podia ser un altre dia) a la nostra estimada plaça de Bonet i Muixí. Tot just dues setmanes després que ens quedés en intent al Concurs, fet que demostrava que el castell hi era. Desgraciadament per Tot Sants no el vam poder repertir per una indisposició de l’acotxadora a l’últim moment (teníem la soca muntada i tot), però sí que a Terrassa vam poder demostrar que allò no era flor d’un dia, sinó que havíem arribat a la gamma extra per quedar-nos-hi, i el vam tornar a descarregar (aquesta vegada amb més èpica que a la Diada); per reblar el clau, vam poder estrenar també el pilar de 8 amb folre i manilles, que vam carregar folgadament. Així vam convertir-nos en la primera colla que en l’any que assolia la gamma extra ho feia amb dues construccions diferents.

2015

La junta i la tècnica encaràvem un segon mandat en el qual volíem consolidar allò que havíem aconseguit els últims dos anys a base d’un treball rigorós: la consolidació com a colla de nou per poder encarar reptes superiors, amb castells de gamma extra en les actuacions més importants de l’any.

Encara amb la ressaca de la temporada anterior i amb algunes baixes sensibles al tronc que afectaven de manera especial el gran pilar, vam començar una temporada amb un ritme d’assaig igual d’intens que a les anteriors temporades, però una mica més pausat pel que fa als castells a plaça. Tot i això, podíem estrenar el 2 de 8 amb folre a l’aniversari, com havíem fet les dues temporades anteriors, però el 5 de 8 es ressentia dels diferents canvis que havia patit i no el vam poder portar a plaça en tota la primera part de la temporada, tot i la intensa feina feta a l’assaig.

Malgrat això, els castells de nou sí que els vam poder tornar a gaudir abans de marxar de vacances en les tres últimes actuacions de l’any: vam tornar a estrenar «el 3» a Sant Cugat, i vam fer «el 3» i «el 4» tant al Pla de la Seu a Tarragona com a casa, en la nostra Diada d’estiu. A més, en aquestes dues darreres actuacions, podíem veure la feina feta amb la renovació del pilar, fet que ens va permetre descarregar el 4 de 8 amb l’agulla i carregar el pilar de 6 a Tarragona; malauradament vam deixar en carregat el 4 de 8 amb l’agulla a Sants.

La segona part de temporada començava amb un gran contratemps inesperat a quatre dies de La Mercè: vam ensopegar a la festa major d’Esplugues, on vam carregar el 3 de 9 amb folre i vam desmuntar posteriorment el 4 de 9 amb folre. Així i tot, amb la mentalitat guanyadora que havíem consolidat l’últim any, vam encarar un assaig pre-Mercè «de traca», amb tothom concentrat al 200%, sabedors de la importància que tenia aquell assaig per recuperar la confiança, i a plaça vam demostrar que la feina estava feta, i molt ben feta, descarregant tant el 3 com el 4 de 9 amb folre, tot i deixar en carregat de nou el 4 de 8 amb l’agulla.

A partir d’aquí, vam començar a divertir-nos rodant els castells de nou a les Corts i a la nova diada de la Nova Atenes a Terrassa, on a més, l’alegria més gran ens l’endúiem amb l’estrena d’un 5 de 8 molt treballat durant tot l’any. Tot aquest rodatge, sumat a l’intensíssim i meticulós treball a assaig, ens va dur a gaudir de la nostra Diada, envoltats de la nostra gent i de tots aquells ocasionals que any rere any tornen per aquesta data assenyalada i ens donen aquest punt extra de força que tan necessari és per fer castells com el 2 de 9 amb folre i manilles. Tot i això, l’excès d’eufòria no ens va deixar arrodonir la Diada i vam ensopegar de nou carregant el 4 de 9 amb folre…

I, com no podia ser d’altra manera, ens vam tancar al local d’assaig per acabar d’afinar tot allò que calia, per arribar a la plaça més castellera i, ja sí, arrodonir una diada (amb dosi d’emoció extra) que ens consolidava com a colla de gamma extra que tenia ganes de mostrar que allò que havia ensenyat no era el seu límit.

Així vam encarar les últimes setmanes d’assaig: amb totes les ganes de treballar per intentar fer un pas més encara. Davant les dificultats que vam tenir amb el 5 de 8 al llarg de la temporada, a principis d’octubre vam arribar a plantejar i fer alguna prova de 7 de 9 amb folre, però a partir de l’actuació de La Nova Atenes a Terrassa, on vam estrenar «el 5», ja l’aposta va ser clara per fer el 5 de 9 amb folre. Les proves van anar fins i tot millor del que esperàvem, i vam arribar a col·locar-hi sisens l’últim assaig de la temporada, abans de la Diada de Minyons. El poc rodatge que teníem en el 5 de 8, i amb la prudència que ens caracteritza, va fer prendre la decisió d’esperar a l’any següent per atacar aquell castell amb les màximes garanties de poder-lo descarregar. Segurament, una de les decisions més difícils que vam haver de prendre en tots els anys al capdavant de la colla.

Això sí, vam tenir temps d’autoregalar-nos el nostre particular i exclusiu castell de gamma extra, el 2 de 7 per sota, que vam fer a Granollers. Desgraciadament, no vam poder acabar la temprada com ens hagués agradat, ja que el fred de Terrassa va deixar congelades les nostres ganes de repetir-hi l’enorme diada de Vilafranca, fet que va deixar en intent el 2 de 9 amb folre i manilles, cosa que va palesar que la lliga en la qual estàvem jugant no permetia marge d’error amb aquests castells tan grans.

2016

El 2016 començava amb unes expectatives molt altes, degut als grans assajos finals de la passada temporada, i perquè a més recuperàvem gent que no havia pogut participar l’any anterior als troncs i folres, i se sumaven a tota la gent formada els anys anteriors. Això ens va donar un potencial extra per poder fer castells amb molta gent diferent, treballant recanvis per a totes les posicions de canalla, tronc, soques, folres i manilles.

Aquell treball ens va fer retardar una miqueta l’estrena d’alguns castells respecte d’anteriors temporades en els mesos de març i abril, però al maig vam poder recollir els fruits de tot el que havíem sembrat, amb l’estrena, per quart any consecutiu, del 2 de 8 amb folre a l’aniversari, i fent el 5 de 8 i el pilar de 6 més matiners just dues setmanes després, i sobretot amb l’estrena del 3 de 9 amb folre abans d’acabar el mes en l’actuació de Firentitats.

Amb aquest bagatge, vam encarar un juny amb molta intensitat als assajos, però no vam repetir castells de nou a cap de les dues actuacions que vam fer. Ara bé, si que vam fer una actuació a Cornellà on demostràvem potencial descarregant tres castells de gamma alta de vuit difícils de veure junts en una actuació, com són el 4 de 8 amb l’agulla, el 5 de 8, el 2 de 8 amb folre i, per reblar el clau, amb el pilar de 6. La feina estava feta i els grans castells, a punt: tocava gaudir-los a plaça. I això és el que vam fer el primer cap de setmana de juliol, on, el dissabte a la tarda, a la nostra Diada d’estiu, estrenàvem el 4 de 9 amb folre i el pilar de 7 amb folre (completant la «tripleta vilafranquina»), i diumenge a la tarda, a Sant Cugat, fèiem el 3 de 9 amb folre, el 5 de 8, el 2 de 8 amb folre i el pilar de 7 amb folre…Quin cap de setmana!

Malgrat els registres, l’ambició no tenia aturador. I la setmana següent vam fer uns assajos espectaculars, amb molta gent, incloent un assaig especial en dijous on molta gent d’altres colles van venir a fer el tafaner, a veure quina una en portàvem de cap per a l'última actuació del primer tram al Pla de la Seu de Tarragona. I és que ens vam plantar davant de la imponent catedral amb l’objectiu de fer-hi la millor actuació de la nostra història, afegint al 3 i al 4 de 9 amb folre, el 2 de 9 amb folre i manilles i el pilar de 8 amb folre i manilles! Gairebé ho vam aconseguir… l’estampa del 2 de 9 amb folre i manilles davant de la catedral va ser per emmarcar. Va requerir treball i confiança, però d’això n’anàvem sobrats pels bons assajos fets. Va ser una llàstima el pilar de 8 amb folre i manilles, que va caure a l’últim pas de l’enxaneta; però va demostrar el bon treball que hi havia fet quan tot el folre i les manilles es van mantenir intactes després de la caiguda. Quedava pendent per al segon tram.

Un segon tram que començàvem a mitjan agost, amb un viatge a Menorca per gaudir de la família borinota en un context diferent a l’habitual, seguida de la nostra estimada festa major, on per enèsima vegada, tot i les bones perspectives, no aconseguíem el compromís necessari de la gent de tronc per poder-la celebrar amb castells de 8 (cosa que ens haurem de fer mirar algun dia…).

Passat l’agost, encaràvem el segon tram amb molta ambició per aconseguir els objectius que havien quedat pendents, tant a la temporada anterior com a la primera part de l’actual. L’aposta passava per esprémer els assajos al límit, traient-ne un rendiment encara més gran del que ja havíem fet fins llavors. Teníem clar que a les actuacions havíem de rodar els castells de nou i els de la gamma alta de vuit; per tant, no hi tenien lloc els castells de vuit bàsics, o fins i tot el 2 de 8 amb folre, ja que el lloc on fer-los era a l’assaig. Així, doncs, no és estrany que acabéssim aquell any amb vuit 3 de 8, sis 4 de 8, cinc 2 de 8 amb folre i set pilars de 6, oficialment enregistrats; números discrets, però és que a assaig vam fer vint-i-nou 3 de 8, vint-i-tres 4 de 8, trenta-tres 2 de 8 amb folre i trenta-tres pilars de 6, tot proves senceres o fins a acotxador. Fins i tot vam arribar a fer un 5 de 8 sencer lligat amb el folre a terra. Brutal.

Primer pilar de vuit amb folre i manilles, a la plaça de Bonet i Muixí (2016)

Així doncs, no va ser estrany que arribessin els resultats que tant vam gaudir, fent la «tripleta vilafranquina» sumat al pilar de 7 amb folre per La Mercè; el primer gamma extra al Concurs amb el 2 de 9 amb folre i manilles (i el primer 4 de 9 amb folre descarregat en un Concurs), tornant a descarregar el 3, el 4 i el 2 de 9 amb folre i manilles a la Diada i posant-li, aquesta vegada sí, la cirereta, descarregant el primer pilar de 8 amb folre i manilles. Com no podia ser d’altra manera, vam fer un Tot Sants de somni, amb un 3 de 9 amb folre de sortida per treure nervis, atacant un 2 de 9 amb folre i manilles en segona ronda (el quart de l’any!), i després, d’un intent desmuntat, descarregant un majestuós 5 de 9 amb folre, que va demostrar el nivell d’excel·lència al qual havíem arribat, amb una canalla immaculada, un tronc amb una confiança indestructible, un folre tecnificadíssim i una soca bregada, capaç d’aguantar el que fes falta. Llàstima que, per una lesió d’última hora, no vam poder repetir el 5 de 9 amb folre a Terrassa.

Quin any, Borinots!

Primer 5 de 9 f dels Castellers de Sants, a Vilafranca del Penedès (2016)

Pau Camprovin

Després d’un 2016 històric i de quatre anys seguits de la mateixa tècnica i presidència, el 2017 començava una nova etapa amb Pere Camprovin com a cap de colla i Lluís Gómez com a president. Havien passat anys continuats de creixement i d’èxits sonats i, per primera vegada (almenys des de 2004), començàvem una temporada sabent del cert que els resultats que obtindríem serien pitjors que els de l’anterior. Un gran nombre de baixes de tronc (fins a vuit integrants del tronc del 5 de 9 amb folre), incloent-hi dos components del pilar, feien certament inviable optar aquell any al 5 de 9 amb folre i al pilar de 8, i dificultaven tornar a fer el 2 de 9 amb folre i manilles. Així doncs, el primer repte va ser poder motivar la colla per seguir amb l’alta exigència que requereix optar a la gamma extra, sabent d’entrada que els resultats serien pitjors que els del 2016. A més a més, a inicis del 2017 un món casteller en època de rècords per part de totes les colles encara no era conscient que s’estava acostant el final d’una etapa gloriosa. Així doncs, seguir treballant de la mateixa manera que ho anàvem fent des del 2013 i consolidar la tripleta màgica era l’objectiu primer, per poder optar a més en el segon tram de temporada.

3 de 9 amb folre a les Corts

D’aquest forma vam poder descarregar el primer 3 de 9 amb folre en una actuació inventada a les Corts al juny, sumar el 4 de 9 amb folre a la Diada d’estiu i acabar el primer tram amb una tripleta màgica al pla de la Seu. Marxàvem de vacances amb els deures fets. L’objectiu, doncs, del segon tram era poder tornar a atacar el 2 de 9 amb folre i manilles a la nostra Diada, però abans calia repetir la tripleta a La Mercè i l’Arboç. I així va ser com amb una dosi d’èpica important a la Diada de 2017 vam poder tornar a lluir els galons de gamma extra descarregant el 2 emmanillat, i inclús sumar-hi el pilar de 6. Seguidament, a Tots Sants, vam tornar a descarregar magistralment el 2 de 9 amb folre i manilles, però a la tercera ronda, i per sorpresa de tothom, el 4 de 9 amb folre ens va quedar en intent. Després de recuperar moral amb el 4 de 8, vam optar per seguir el pla inicial i vam intentar el pilar de 7, però només ens va quedar en carregat. Així que vam sortir de Tots Sants tocats després de dues caigudes, que ens van fer descartar la gamma extra a Terrassa, tot i que hi vam tornar a descarregar el 3 i el 4 de 9 amb folre. Així doncs, vam acabar la temporada 2017 satisfets de la feina feta, havent consolidat els castells bàsics de 9 i tornant a repetir la gamma extra.

La tardor castellera del 2017 serà recordada també per viure-la en un context d’incertesa permanent, degut al moment àlgid del procés independentista que va dificultar molt la gestió de l’activitat castellera. Estan tothom pendent de les notícies d’última hora i les crides a manifestar-se, cada assaig i actuació penjava d’un fil en tot moment.

El 2018 era la temporada del 25è aniversari i es presentava amb millors perspectives tècniques, que permetien ser més ambiciosos d’inici i optar inclús a millorar el 2016.

D’aquesta manera, l’objectiu inicial era poder tornar a fer el 2 de 9 amb folre i manilles abans de l’estiu, per poder-nos plantejar un setembre revolucionari que acabés portant per primera vegada un gamma extra a La Mercè de colles locals. I, sortosament, així va ser! Després d’un molt bon primer tram de temporada, ens n’anem de vacances havent fet el 2 de 9 amb folre i manilles al pla de la Seu, i ens plantegem un setembre molt exigent d’assajos que ens permet arribar a la plaça de Sant Jaume preparats per atacar el gamma extra. Poder descarregar aquell ”pepino”, en aquell lloc, aquell dia, davant d’aquella gent, va significar molt per a la colla i quedarà per sempre com una de les grans dates de la història borinota.

2 de 9 amb folre i manilles a l’actuació de la Mercè, Barcelona. Foto: Guillem Roma Batlle (2018)

Així doncs, ens plantàvem al Concurs de Tarragona amb els deures fets, podent anar tranquils a fer una actuació ja feta en dues ocasions aquella temporada. I ja fos per pecar d’anar confiats, per haver de fer un castell de 9 a les 10 del matí, o senzillament per l’escenari imponent, vam caure en el 3 de 9 amb folre que portàvem com a castell de sortida. Conscients que aquell castell era totalment al nostre abast, i que deixar-lo en carregat no ens aportava res, vam tornar-lo a repetir i descarregar-lo en la segona ronda, i així vam subsanar l'entrebanc inicial. Arribava, doncs, ja en tercera ronda, el gran objectiu del 2 emmanillat, però just quan es col·locaven els quarts, la coberta de la TAP es va començar a obrir i un raig de sol potentíssim va encegar de ple el castell, en una imatge inèdita i que era igual de bonica com de desagradable per al castell, sobretot tenint en compte els xiulets i crits que va provocar entre el públic i que van dificultar un moment ja molt difícil per ell mateix. El resultat va ser que el 2 de 9 amb folre i manilles va caure després de l’aleta, una segona caiguda en la mateixa actuació que ens va deixar molt tocats.

Passat el Concurs i amb el convenciment que aquells castells eren plenament al nostre abast i que les caigudes havien estat molt condicionades per situacions desafortunades, ens plantàvem a la nostra Diada del 25è aniversari volent repetir els tres castells de 9. I tot i que era cert que els castells eren al nostre abast, en aquell moment no vam saber llegir que, després de dues caigudes i de les repercussions físiques i psicològiques que comporten, a l’actuació següent les condicions no eren les perfectes que es requereixen per assaltar un castell límit com el 2 de 9 amb folre i manilles. Un aprenentatge que ens pot servir també per al futur. El resultat va ser que, després de descarregar el 3 de 9 amb folre, el 2 de 9 amb folre i manilles ens va quedar en intent amb una caiguda molt lletja. Aquella tercera caiguda en dues actuacions consecutives va significar un cop molt dur i que allà acabéssim mentalment la temporada 2018, que va acabar realment fent castells bàsics de 8 a Tots Sants i a Terrassa. Tot i això, aquella Diada del 25è aniversari ens deixarà la bonica imatge del retrobament de molta gent que ha passat per la colla, amb una fotografia final a les escales de Bonet i Muixí plenes com mai, amb més de 800 camises grises.

Fotografia posterior a la Diada de 2018.

Pere Camprovin

El 2019 començava amb un canvi de candidatura per les següents dues temporades, que n’acabarien sent tres, i es presentava una etapa carregada de reptes i també, com hem acabat veient, d’imprevistos. El primer repte que ens vam proposar va ser combatre la dificultat que patim moltes colles del món casteller, i de la qual no som aliens, centrada a trobar relleus en els càrrecs de responsabilitat i aconseguir la màxima participació en les diferents tasques de la colla. Per aquest motiu, es va plantejar col·lectivitzar al màxim totes les tasques i així aconseguir una participació més àmplia. Per primer cop a la nostra colla, es proposava una presidència col·legiada en tres àmbits diferenciats (barri, social i de gestió) encapçalada per Sunta Sogas, Núria Piñol (Nuni) i Marc Febrer, i un tàndem de caps de colla: Pol Batlló i Ariadna Vàzquez, amb responsabilitats compartides.

Ens situem en un moment en què els anys de rècords històrics quedaven enrere (tant a la nostra colla, com a la majoria de les colles castelleres). El món casteller afrontava un retrocés generalitzat, tant en nombre de camises als assajos i places, com en resultats i, per tant, s’obria una etapa en què calia saber explicar la nostra realitat i buscar maneres per resituar-se.

El gran repte que assumíem a nivell tècnic era emprendre una important i necessària renovació en certes posicions del castell, conscients que això potser comportava renunciar als resultats immediats i, probablement, als grans castells dels quals estàvem acostumats en anteriors temporades. Però ho teníem clar. Sabíem que era un repte difícil, però el que no sabíem era que arribaria una pandèmia i la renúncia seria majúscula!

Però anem per parts: destacarem i posarem en valor alguns fets importants d’aquelles tres temporades.

2019: Any de renovació sense renunciar als castells de 9. Una colla que vol situar-se entre les grans, com la nostra, necessita assegurar relleus. Prioritzar la generació d’aquests nous recursos per davant dels resultats immediats era una aposta i una inversió a llarg termini. Després d’un primer tram de temporada de fer molta pedagogia, de picar pedra a l’assaig, de molts castells de 7, una ensopegada amb el 2 de 8 amb folre (que queda només en carregat al Vendrell), alguns castells de 8 i cap de 9 (cosa que no passava des de feia molt temps), ens n’anem de vacances una mica acollonits de fins quan duraran la paciència, el compromís i la il·lusió sense castells “grans”. Amb tot això, i després d’una reeixida (com sempre) festa major, ens plantem a l’assaig previ a la Mercè i anunciem, convençuts, però amb la boca petita, el 3 de 8, el 4 de 8 i el 5 de 7 (tot just un any abans hi plantàvem el 2 de 9 amb folre i manilles acompanyat del 3 i del 4 de 9 amb folre!). I quina va ser la resposta de la colla? Més de 300 camises a plaça, molta alegria i bon ambient: just el que es necessitava. La colla demostrava, de portes endins i també de portes enfora, una gran maduresa i solidesa, acceptant i entenent la realitat actual. Amb la complicitat de la colla, es treballa més bé i l’èxit està assegurat. Vam acabar la temporada descarregant 4 castells de 9 i recuperant el 5 de 8. Tot amb força renovació a diferents posicions dels castells.

Més de 300 camises per fer un 5 de 7 a la Mercè de 2019

Tancàvem un 2019 en què la gent va ser clarament el recurs més preuat i valorat de la nostra colla, i en destaquem la resposta davant d’una situació tècnica complicada. Vam ser prou castellers als assajos i a les actuacions. Molts quan va caldre. Castellers amb ganes, il·lusió, bon humor i paciència, assaig rere assaig. Un alegre grup de joves que no parava de créixer i que, si el sabíem mantenir i augmentar, ens assegurava un bon futur; els veterans tan necessaris per a l’estabilitat de la colla; castellers (ara ja no tan compromesos) disposats a donar un cop de mà en moments de compromís; les famílies castelleres; els que s’estrenaven com a pares i mares i feien mans i mànigues per aconseguir la difícil conciliació familiar/castellera; els borinots ocasionals que aportaven un gran plus a les grans cites de la temporada, etc. La colla és i la fa la seva gent: cal cuidar-nos, cal ser un col·lectiu heterogeni i atractiu per a tothom que persegueix un objectiu comú: fer castells durant molts anys.

Ep!, no ens desviem: arriba el 2020 amb un titular ben clar: la pandèmia! Una temporada que començàvem més optimistes, però encara realistes. Hi havia molta feina per fer per tornar a ser a on érem, sobretot sabent que el que busquem és arribar-hi per quedar-nos-hi anys. Una temporada, però, que va quedar estroncada. Pràcticament, una temporada en blanc. Un assaig de divendres, una actuació i confinament. Aquella temporada, per tant, a nivell tècnic, poca “xitxa”. Tot i així, podem destacar la manera diferent com cadascú de nosaltres va viure i entomar la pandèmia i la falta de castells: uns els trobaven a faltar des del primer “no-assaig”; altres van aprofitar per instaurar, quasi per primera vegada, els “pizzendres” de pel·lícula al sofà; altres van descobrir activitats diverses que els omplien tant com els castells; alguns ho van viure amb més por que altres; per uns la mascareta era una protecció; per altres, una pèrdua de llibertats, etc. Una mostra que la colla, com la societat, la formem persones molt diverses i que tan important o més que els propis castells és assegurar una colla capaç de fer sentir còmodes a persones tan diferents i maneres tan diferents d’entendre i viure els castells i la vida. Això també és un gran què per valorar, aprendre i tenir en compte.

Fotografia de l’aniversari de la Colla de 2021

2021: L’esperada represa. Malgrat que mitja temporada encara va quedar en blanc per la pandèmia, el 2021 van tornar els castells. La notícia de llum verda per poder reprendre l’activitat castellera va arribar a mitjan any i, així d’entrada, va ser un motiu d’alegria! No va ser tan bona notícia, però, que l’activitat hagués de fer-se en grups de 20. Amb 20 persones no es fan castells, encara que la canalla ja va poder començar a retrobar-se. Després encara van venir canvis, nous brots, i l’estiu. No va ser fins al setembre, que el Procicat va aprovar un nou pla que permetia fer castells fins a 160 persones i amb unes normes estrictes: mascareta, fer els castells en un màxim de quinze minuts, establir protocols d’entrada i sortida, i tenir la pauta completa de vacunació o una PCR negativa en les darreres 48 hores. Ara sí, tornaven els assajos i els castells, conscients, però, que la situació era complicada i sense precedents.

La principal preocupació era mantenir la massa social i la formació de canalla, ja que pràcticament s’havia de renovar tot el pom (partint de zero). Per tant, havíem de plantejar uns assajos molt enfocats a la formació i preparació de la canalla i sobretot de la “canalleta”. Per aquest motiu, vam prioritzar l’adaptació dels horaris per facilitar l’assistència de la canalla i les famílies als assajos (sobretot els divendres), alhora que afavoríem la conciliació personal, familiar i castellera: clau en la inclusió de la dona en el món casteller i possiblement també la vida social dels castellers. Va ser un mes i mig de temporada: curta, però intensa. Vam començar modestament amb un pom pràcticament nou, castells de 6 que ens semblaven eterns i complicats, i vam acabar amb dos celebrats 4 de 8 molt esperançadors. Un moment únic i especial que guardarem tots a la nostra memòria, i no precisament pels grans castells.

Aquella represa, després de més d’un any sense castells, ens va fer veure que els castells (tots, però sobretot els grans) requereixen constància, perseverança, confiança, assaig i molta paciència. També vam saber que ens omplen de felicitat perquè possibiliten veure’ns, reunir-nos, trobar-nos, abraçar-nos, esforçar-nos, suar, patir, gaudir, etc. I tot això està molt bé, i si es fa amb la companyia d’un gran col·lectiu, encara és molt millor!

Detall d’un castell de Tots Sants 2021, amb mascareta

Ariadna Vàzquez i Pol Batlló