El 2019 començava amb un canvi de candidatura per les següents dues temporades, que n’acabarien sent tres, i es presentava una etapa carregada de reptes i també, com hem acabat veient, d’imprevistos.  El primer repte que ens vam proposar va ser combatre la dificultat que patim moltes colles del món casteller, i de la qual no som aliens, centrada a trobar relleus en els càrrecs de responsabilitat i aconseguir la màxima participació en les diferents tasques de la colla. Per aquest motiu, es va plantejar col·lectivitzar al màxim totes les tasques i així aconseguir una participació més àmplia. Per primer cop a la nostra colla, es proposava una presidència col·legiada en tres àmbits diferenciats (barri, social i de gestió) encapçalada per Sunta Sogas, Núria Piñol (Nuni) i Marc Febrer, i un tàndem de caps de colla: Pol Batlló i Ariadna Vàzquez, amb responsabilitats compartides.

Ens situem en un moment en què els anys de rècords històrics quedaven enrere (tant a la nostra colla, com a la majoria de les colles castelleres). El món casteller afrontava un retrocés generalitzat, tant en nombre de camises als assajos i places, com en resultats i, per tant, s’obria una etapa en què calia saber explicar la nostra realitat i  buscar maneres per resituar-se.

El gran repte que assumíem a nivell tècnic era emprendre una important i necessària renovació en certes posicions del castell, conscients que això potser comportava renunciar als resultats immediats i, probablement, als grans castells dels quals estàvem acostumats en anteriors temporades. Però ho teníem clar.  Sabíem que era un repte difícil, però el que no sabíem era que arribaria una pandèmia i la renúncia seria majúscula!

Però anem per parts: destacarem i posarem en valor alguns fets importants d’aquelles tres temporades.

2019: Any de renovació sense renunciar als castells de 9. Una colla que vol situar-se entre les grans, com la nostra, necessita assegurar relleus. Prioritzar la generació d’aquests nous recursos per davant dels resultats immediats era una aposta i una inversió a llarg termini. Després d’un primer tram de temporada de fer molta pedagogia, de picar pedra a l’assaig, de molts castells de 7, una ensopegada amb el 2 de 8 amb folre (que queda només en carregat al Vendrell), alguns castells de 8 i cap de 9 (cosa que no passava des de feia molt temps), ens n’anem de vacances una mica acollonits de fins quan duraran la paciència, el compromís i la il·lusió sense castells “grans”. Amb tot això, i després d’una reeixida (com sempre) festa major, ens plantem a l’assaig previ a la Mercè i anunciem, convençuts, però amb la boca petita, el 3 de 8,  el 4 de 8 i el 5 de 7 (tot just un any abans hi  plantàvem el 2 de 9 amb folre i manilles acompanyat del 3 i del 4 de 9 amb folre!). I quina va ser la resposta de la colla? Més de 300 camises a plaça, molta alegria i bon ambient: just el que es necessitava.  La colla demostrava, de portes endins i també de portes enfora, una gran maduresa i solidesa, acceptant i entenent la realitat actual. Amb la complicitat de la colla, es treballa més bé i l’èxit està assegurat. Vam acabar la temporada descarregant 4 castells de 9 i recuperant el 5 de 8. Tot amb força renovació a diferents posicions dels castells.

 Foto 07-01: Peu Més de 300 camises per fer un 5d7 a la Mercè de 2019. Foto: Carles Paniello

Tancàvem un 2019 en què la gent va ser clarament el recurs més preuat i valorat de la nostra colla, i en destaquem la resposta davant d’una situació tècnica complicada. Vam ser prou castellers als assajos i a les actuacions. Molts quan va caldre. Castellers amb ganes, il·lusió, bon humor i paciència, assaig rere assaig. Un alegre grup de joves que no parava de créixer i que, si el sabíem mantenir i augmentar, ens assegurava un bon futur; els veterans tan necessaris per a l’estabilitat de la colla; castellers (ara ja no tan compromesos) disposats a donar un cop de mà en moments de compromís; les famílies castelleres; els que s’estrenaven com a pares i mares i feien mans i mànigues per aconseguir la difícil conciliació familiar/castellera; els borinots ocasionals que aportaven un gran plus a les grans cites de la temporada, etc. La colla és i la fa la seva gent: cal cuidar-nos, cal ser un col·lectiu heterogeni i atractiu per a tothom que persegueix un objectiu comú: fer castells durant molts anys.

Ep!, no ens desviem: arriba el 2020 amb un titular ben clar: la pandèmia! Una temporada que començàvem més optimistes, però encara realistes. Hi havia molta feina per fer per tornar a ser a on érem, sobretot sabent que el que busquem és arribar-hi per quedar-nos-hi anys. Una temporada, però, que va quedar estroncada. Pràcticament, una temporada en blanc. Un assaig de divendres, una actuació i confinament. Aquella temporada, per tant, a nivell tècnic, poca “xitxa”. Tot i així, podem destacar la manera diferent com  cadascú de nosaltres va viure i entomar la pandèmia i la falta de castells:  uns els trobaven a faltar des del primer “no-assaig”; altres van aprofitar per instaurar, quasi per primera vegada,  els “pizzendres” de pel·lícula al sofà; altres van descobrir activitats diverses que els omplien tant com els castells; alguns ho van viure amb més por que altres;  per uns la mascareta era una protecció; per altres, una pèrdua de llibertats, etc. Una mostra que la colla, com la societat, la formem persones molt diverses i que tan important o més que els propis castells és assegurar una colla capaç de fer sentir còmodes a persones tan diferents i maneres tan diferents d’entendre i viure els castells i la vida. Això també és un gran què per valorar, aprendre i tenir en compte.

Foto 07-02.Peu: Fotografia de la diada d’aniversari de la Colla de 2021. Foto: Roger Estivill

2021: L’esperada represa. Malgrat que mitja temporada encara va quedar en blanc per la pandèmia, el 2021 van tornar els castells. La notícia de llum verda per poder reprendre l’activitat castellera va arribar a mitjan any i, així d’entrada, va ser un motiu d’alegria! No va ser tan bona notícia, però, que l’activitat  hagués de fer-se en grups de 20. Amb 20 persones no es fan castells, encara que la canalla ja va poder començar a retrobar-se. Després encara van venir canvis, nous brots, i l’estiu. No va ser fins al setembre, que el Procicat va aprovar un nou pla que permetia fer castells fins a 160 persones i amb unes normes estrictes: mascareta, fer els castells en un màxim de quinze minuts, establir protocols d’entrada i sortida, i tenir la pauta completa de vacunació o una PCR negativa en les darreres 48 hores. Ara sí, tornaven els assajos i els castells, conscients, però, que la situació era complicada i sense precedents. La principal preocupació era mantenir la massa social i la formació de canalla, ja que pràcticament s’havia de renovar tot el pom (partint de zero). Per tant, havíem de plantejar uns assajos molt enfocats a la formació i preparació de la canalla i sobretot de la “canalleta”. Per aquest motiu, vam prioritzar  l’adaptació dels horaris per facilitar l’assistència de la canalla i les famílies als assajos (sobretot els divendres), alhora que afavoríem la conciliació personal, familiar i castellera: clau en la inclusió de la dona en el món casteller i possiblement també la vida social dels castellers. Va ser un mes i mig de temporada: curta, però intensa. Vam començar modestament amb un pom pràcticament nou, castells de 6 que ens semblaven eterns i complicats,  i vam acabar amb dos celebrats 4 de 8 molt esperançadors. Un moment únic i especial que guardarem tots a la nostra memòria, i no precisament pels grans castells. Aquella represa, després de més d’un any sense castells,  ens va fer veure que els castells (tots, però sobretot els grans) requereixen constància, perseverança, confiança, assaig i molta paciència. També vam saber que ens omplen de felicitat perquè possibiliten veure’ns, reunir-nos, trobar-nos, abraçar-nos, esforçar-nos, suar, patir, gaudir, etc. I tot això està molt bé, i si es fa amb la companyia d’un gran col·lectiu, encara és molt millor!

Foto 07-03: Peu: Detall d’un castell de Tots Sants 2021, amb mascareta. Foto: Mercè Corbera