Van ser sis anys d’aprendre’n i alhora també de gran transformació a tots nivells. Com que són castells el que fem, lògicament hi va haver de tot. Dies millors i dies pitjors, fins i tot dies terribles…, però el que en va quedar al final va ser una lleugera pujada de nivell sostinguda en tots els aspectes (casteller i social) al llarg dels 6 anys, sense ser espectacular, sempre lleugerament cap amunt, sense grans salts, sempre amunt, de manera quasi imperceptible però sempre amunt. Van ser anys de gran transformació. La colla es va fer gran.

Anem al principi, però. El 2003 la colla feia 10 anys. Ni molt menys tenia l’atractiu que té actualment, i estava formada molt principalment pels castellers dels “inicis”, que ja duien una trajectòria llarga dins la colla. No érem gaires. Als assajos de divendres, si es podien reunir 100 persones, eren bons; i els dimarts, si eren concorreguts, potser arribàvem als 50 borinots, cosa que permetia (de vegades) fer algun castell de 6 net sencer… i potser una minúscula pinya. Aquesta era la nostra normalitat.

Dos fets cridarien molt l’atenció a dia d’avui. El primer, un calendari d’actuacions fet sobre la marxa -tal com feia tothom per altra banda-, desendreçat, poc pensat, i enormement variant temporada rere temporada. Sense la nostra famosa temporada partida en dos, amb els seus respectius “crescendos” i amb actuacions que la gent es fes seves, a base de repetir-les any rere any. El segon fet que cridaria l’atenció serien els assajos dels dimarts. El tronc d’aleshores, sobretot en les seves parts baixes, estava format per castellers que duien anys parant castells i demanaven fer una passa enrere. Eren aquells que havien estat els principals actors dels primers castells de 7 i fins i tot dels primers de 8 (1997), que havien perdut el tremp i les ganes de seguir fent castells. Així ens trobàvem que els dimarts s’assajava pràcticament sense l’assistència de cap segon, i que el nombre total d’efectius permetien muntar les pinyes que podíem muntar. 

Foto 03-01: Peu: Primer 2d8f carregat a la plaça de la Vila de Gràcia.

Curiosament, tot i el que he descrit, aquell primer any, el 2003, vam poder portar a plaça el primer castell folrat. Vam carregar el nostre primer castell folrat, el 2 de 8 amb folre. Aquí és més important que el fet en si, el com carat es va poder assolir la capacitat tècnica de fer-lo. Va ser per una característica que la nostra colla sempre ha potenciat i valorat: l’enginy. En aquell cas, amb la invenció dels “mitjos folres” a la paret. Sense tenir referències que cap colla fes res similar, aquell recurs enginyós permetia fer pujar a les proves de folre la gent que de cap de les maneres podria haver pujat si els borinots no haguéssim plantejat aquesta innovació (innovació després copiada per tantes i tantes colles), que va ser clau per poder arribar a carregar aquell primer castell folrat.

La colla es trobava en el final d’un primer cicle perquè l’empenta inicial, l’eufòria dels primers anys, ja s’havia esgotat i la quantitat de gent i assistència dels divendres, però sobretot dels dimarts, difícilment permetien fer gaires meravelles. 

Així vam passar el 2003 i el 2004, treballant un relleu que no era senzill de fer. El canvi obligat dels castellers de tronc requeria el seu temps. 

Però l’empenta primera ja estava donada, i en les coses que es podia avançar es va començar a avançar de debò. Una de les primeres, ja ho hem comentat, fou l’inici de la confecció del calendari d’actuacions. Es van anar introduint canvis seguint uns criteris clars, el més cridaner de tots, el de fer conscientment una temporada amb moltes menys actuacions que les altres colles amb la idea, crec que bona, que la gent que fa castells també fa altres coses, i que és bo que les segueixi fent i pugui participar de la vida de la colla al 100%. També pel que fa a l’ordenació de la temporada, es va dissenyar una pretemporada amb actuacions a tot estirar cada dues setmanes, per rodar estructures i que ens donés visibilitat al barri (havíem de créixer!), actuacions de qualitat i amb més freqüència, abans de fer la nostra famosa parada d’estiu. Es va entendre que no es podia lluitar, ni era positiu fer-ho, contra el que era la pràctica habitual dels castellers i del nostre entorn, que era fer vacances d’estiu, i l’estiu borinot es va imposar. Es va decidir fer llargues vacances (unes sis  setmanes) fins a festa major. A partir d’aleshores, un mes per recuperar la forma i el millor final de temporada que es pogués aconseguir, procurant a través dels contactes, i de la bona imatge de colla que donàvem, estar presents a places que, si només fos pel nostre nivell d’aleshores, no hauríem pogut ni somiar. Aquest procés d’ordenació del calendari ens va ajudar molt com veureu a continuació. 

Van arribar els castells de 8 amb més freqüència de l’habitual. Domini del 2 de 7 i del 4 de 8, i els primers tastets del 3 de 8, que fèiem molt esporàdicament, combinat amb l’assaig del folre del 2 als assajos i la gamma de 7 ben treballada. I va arribar el 2005. 

El 2005 va ser l’any que vam començar a assajar el doble. Els assajos de dimarts van sortir de la UCI. Els dimarts de la colla van créixer fins al punt de poder comptar ja amb tots els membres de tronc (el relleu en els pisos baixos ja s’havia produït) i, a més, reunir al voltant de les 80 persones de mitjana. Tal com ho vam titular, aquell any va ser el primer any en què de debò havíem assajat el doble i els resultats no es van fer esperar: va ser l’any, entre d’altres coses, de descarregar el primer castell folrat (el 2 de 8 amb folre).

Aquell any es van repartir més de 80 camises a nous borinots i va marcar un punt d’inflexió respecte de tot el que va venir després. Amb els troncs ja renovats, assajant el doble i amb la qualitat que a poc a poc s’anava percebent, els resultats no es van fer esperar. Aquell any vam arribar a ser més de 220 borinots a quatre actuacions. La colla havia canviat.   

Foto 03-02: Foto amb casc de taekwondo

També fou l’any de la principal aportació que la nostra colla farà mai al món casteller, el casc, del qual suposo que ja es parlarà abastament en aquesta mateixa revista. I també, a nivell intern, l‘any que vam inaugurar Cal Borinot com a centre de la vida social de la colla, cosa que va suposar una nova il·lusió i una empenta afegida. Canvis, canvis i canvis que anaven configurant i definint una nova colla.

El 2006 es va produir l’explosió. El creixement espectacular en nombre d’efectius i l’ambient d’eufòria que es vivia dins la colla (sense anar més lluny, fou l’any que la colla va decidir organitzar la seva primera festa major) van propiciar que en acabar aquella temporada, en l’imaginari de tothom ja es parlava dels grans pilars, del 5 de 8, i sobretot del 3 de 9 amb folre. L’objectiu d’assolir el nivell de 9 havia de guiar les properes passes de la colla. Perquè la colla havia sabut convèncer-se d’una cosa que, fruit de la reflexió de molts anys de fer castells, venia a dir el que va sortir a la revista Suc de pinya d’aquell any:

“La força de les grans colles és acollir dins seu la gent que no voldria fer vacances amb la que les troben massa curtes, els més atrevits amb els més porucs, els més joves amb els més grans, els que hi són sempre amb els que venen 2 cops l’any, … “. La idea era compartida, la base per créixer era ser molta gent, estar contents i saber conviure.  

A nivell casteller aquell 2006 es va poder consolidar per primer cop el 3 de 8, i també el 2 de 8 amb folre. Allò va permetre fer el que vam anomenar la “trigrisa” (3 castells de 8 en una mateixa actuació). I enmig de l’eufòria també va ser l’any de la creació del lema de la colla “Feina de formiga, força d’elefant”, que defineix tota aquesta manera borinota de fer les coses. 

Foto 03-03: Peu: Primera tripleta de 8, per la Diada de la Colla, l’any 2006

Les idees i les ganes de fer a tots nivells no s’esgotaven. Així que el 2007 es van introduir dues noves activitats importantíssimes per a la colla: el castell femení de vigílies de l’Aniversari, que, avui consolidat, és l’únic castell femení que es veu anualment on tot el castell -des de l’enxaneta al darrer cordó- està format per dones, i el celebrat pilar caminant de festa major, el pilar caminant més llarg que es feia regularment aleshores, i que segueix essent el pilar caminant més llarg que es fa avui en dia.

El motoret dels castells seguia el seu curs, i a part de la consolidació a tots nivells dels castells de 8, va ser l’any que ens va portar les dues primeres temptatives del castell de 9. Va ser per Tots Sants, que desmuntàvem dos cops un castell que, lluny de desanimar-nos, ens va fer veure que realment estava al nostre abast. I això, per descomptat, suposava un al·licient espectacular per a la següent temporada, la de 2008, en què ens vam convertir en colla de 9. 

I sí, el 2008 va ser l’any que, fruit de tantes i tantes coses que ja hem explicat, la nostra colla es va convertir en colla de 9, carregant el 3 de 9 amb folre pel Concurs i descarregant-lo a la nostra Diada (el gloriós 19 d’octubre) i a Tots Sants. No deixava de ser la conseqüència lògica d’anys de creixement lent però sostingut, i res no feia pensar aleshores, perquè no s’havia cremat cap etapa, que l’any següent no es podria seguir en la mateixa línia, com així va ser.

Foto 03-04: Peu: Primer 3d9f descarregat, Diada de la Colla, 2008

A nivell casteller, el 2008 va deixar un 5 de 8 molt a punt de sortir a plaça, pel qual hauríem d’esperar fins l’any següent, i el primer pilar de 6 carregat per la nostra colla a la Diada dels Castellers de Sitges. 

Finalment també ens va permetre, gràcies a l’absència de xarxes socials i al nivell tècnic adquirit amb l’estructura del 2, plantejar “en secret” un castell històric que no es veia a plaça des del 1877. Així fou que, en pocs assajos i dissenyant de zero un equip d’aixecada per fer un 2, plantejàvem l’espectacular 2 de 7 aixecat per sota, que ens va convertir en la colla que 131 anys després el recuperava per al món casteller, avançant-nos a una altra colla a qui també li rondava pel cap la idea. 

Foto 03-05 Peu: Seqüència del primer 2d7 per sota de l’era moderna, Terrassa 2008 POTSER CAL REPARTIR EN DUES PAGINES

Resumint-ho tot plegat, en aquell període, quasi sense adonar-nos-en, la nostra colla va ser capaç de passar de fer algun castell de 8 de tant en tant a consolidar-los i poder-los portar regularment a plaça, vam aprendre a fer folres i els vam convertir en  fidels companys d’assajos i actuacions, i vam tastar la glòria dels primers castells de 9. Vam créixer sostingudament en nombre de castellers, vam inaugurar Cal Borinot, vam ordenar el calendari, vam organitzar per primer cop la festa major i hi vam introduir l’agosarat i llarguíssim pilar caminant, vam introduir el castell de dones visualitzant la potència de la colla, vam impulsar i aconseguir consolidar l’ús dels casc per part de la canalla, vam assajar amb la nova tècnica dels mitjos folres, vam passar a assajar el doble amb la “recuperació” dels dimarts… i tot sense quasi ni adonar-nos-en, perquè no va ser ràpid sinó un procés natural d’una colla viva, que creixia i a qui li havia arribat l’hora de decidir el que volia ser.  

Pel que fa als castells, van ser anys de deixar de ser una colla mitjana, però encara no érem del tot una colla gran. Amb la idea central que no qui avança més ràpid arriba més lluny, perquè calia construir sobre bases sòlides i aprendre a no deixar-nos pressionar pel calendari, vam ser la colla que més va evolucionar durant aquells anys.