Acabàvem la temporada de 1996 amb un regust estrany. Descarregat el 2 de 7, només ens quedava el salt als castells de vuit. Aquest «només» travessa la història dels castells i és un punt central en la història de qualsevol colla.

Regust estrany perquè, des del primer tronc amb dosos d’un 4 de 7 net a l’últim assaig de l’estiu, fins a proves amb pinya fins a quints de final de temporada, semblava que el 4 de 8 –el «carro gros»– era a tocar i, per qüestions temporals, quedava interrompuda una línia molt prometedora.

Així doncs començàvem la temporada de 1997 amb la sensació que, amb una mica d’esforç i la feina feta, el castell més esperat —el 4 de 8— seria una realitat a l’aniversari. Ara bé, aquesta continuïtat suposada no comptava amb allò que hem anat aprenent en aquests trenta anys d’història: la canalla creix, els castellers tenim vides més enllà de la colla, les estructures necessiten continuïtat i, a més, per primera vegada canviàvem de cap de colla. Per primera vegada seria una altra veu la que portaria el castell.

Foto 02-01: Peu: Primer 4d8 dels Castellers de Sants. Diada de la Colla de 1997

De cop i volta el camí no era tan fàcil i va caler remar, i molt. Dos intents desmuntats a la Sagrada Família, discussions, dimissions i maneres d’entendre els castells van aflorar. Afortunadament, el 19 d’octubre, per la Diada, aconseguíem descarregar el primer 4 de 8 de la colla. Un parell de setmanes després descarregàvem el segon. Dues setmanes més, vam fer el primer castell de 8 carregat, la primera «llenya» des dels vuit pisos. Una experiència impactant.

La temporada següent, la de 1998 —any del cinquè aniversari—,  lluny de tenir una progressió continuada, vam aprendre que els castells de vuit marquen una frontera que ha estat i està present a tot el món casteller. Fer castells de vuit sempre és un altre nivell. Demana una organització i un treball que ja no s’improvisa, que no és un «anar fent». Són moltes colles que encara ara es mouen al voltant d’aquesta fita. Colles que van sorgir com nosaltres i a les quals els ha costat mantenir el 4 de 8 i que molt poques vegades han aconseguit «el 3».

Foto 02-02. Peu: Primer pilar a les escales de la Plaça Bonet i Muixí. 1998.

Doncs bé, a la del 1998 se’ns va negar el «carro gros», fet que va fer acabar amb un clima de «mala maror» que va desembocar  —per primera vegada i única en la nostra història— en unes eleccions amb dues candidatures per a la junta i la tècnica de la colla. Així doncs, la temporada de 1999 començava en un ambient de mobilització, de molta discussió, de debat i d’idees de com havia de ser la colla per arribar a ser una colla gran. Nova junta i nova tècnica. Estàvem arrelant al barri però, a més, ho volíem fer fent grans castells. El món casteller en general estava oferint moments històrics que ens convidaven a somniar.

Doncs bé, la temporada de 1999 i la següent, la del 2000, ens van donar l’oportunitat de créixer i arribar a dominar el 4 de 8 acompanyant-lo, en un parell d’ocasions, pel primer 3 de 8 de la colla. Teníem un creixement sostingut de camises, aconseguíem unes fites que ens engrescaven i, també, estàvem trobant una manera de fer que ens donava identitat. El moment culminant d’aquestes dues temporades el vam viure a Tots Sants del 2000. Després de descarregar el primer 3 de 8 de la nostra història i acompanyar-lo del 4 —dos castells de vuit descarregats en una mateixa actuació, registre que no superaríem fins la temporada 2006— vam fer la major entremaliadura que recordo a la colla: vam tirar pel dret i ens vam «inventar» el primer intent de 2 de 8 amb folre de la colla. La reacció a aquesta decisió va mostrar el que, més endavant, en començar la temporada 2001, va quedar palès: dues maneres d’entendre el fet casteller. Una rauxa i una prudència que van quedar davant per davant.

Així doncs, començàvem la temporada amb nova junta i nova tècnica i amb una absència significativa d’alguns castellers que van anar a provar altres maneres de viure el món casteller. Aquí em permeto fer una petita personalització. El Jesús Puparelli assumia ser cap de colla en una situació molt complicada. Havíem de refer canalla, llocs centrals de tronc i de pinya i havíem de continuar sent atractius per a un món casteller de la ciutat, on la colla gracienca era la principal destinatària de gent jove. Va tirar del carro amb tenacitat i no va deixar que afluixéssim mai. Amb pocs registres de vuit, va aconseguir que carreguéssim encara un altre 3 de 8 i que poguéssim mostrar un «4» amb posicions renovades i amb castellers nous a diferents llocs inesperats. Aquesta feina donaria fruit en les temporades següents. En un resum anual vam anomenar aquests dos anys, les temporades 2001 i 2002, com les de «resistència».

Ens vam fer grans. Vam trobar una manera de fer pròpia, prou gent amb coneixement del que significava fer castells de vuit, un calendari pensat, un arrelament amb l’entorn i les ganes d’anar més enllà d’aquesta primera frontera. En resum, teníem els vímets per fer el següent pas: els folres.

Dos comentaris al peu en forma de pedres a la sabata. La primera, La Mercè, com a diada de frustració. Reivindicàvem la presència i mai, encara que tinguéssim els castells a punt, en podíem sortir satisfets. La segona, el Concurs de Castells de Tarragona. No hi havia manera de descarregar els castells de vuit que hi portàvem.