L’entorn casteller

Després de les transformacions dels anys setanta i vuitanta, quan les colles es van convertir en veritables associacions, es va imposar l’amateurisme i les dones es van integrar progressivament a la pràctica castellera. Els castells, de manera sorprenent, es van escampar ràpidament per Catalunya.  Les 21 colles que hi havia l’any 1990, ja n’eren 33 el 1993 i passaven a ser-ne 60 el 1999. Aquesta etapa d’expansió accelerada, coneguda com el “boom casteller”, va ser l’entorn en el qual la nostra colla va fer les primeres passes.

L’augment del prestigi i de l’arrelament social dels castells va anar acompanyat d’un progrés espectacular en el nivell de les construccions. En els primers 90, les colles punteres tot just començaven a dominar el 5  de 8, el 3 de 9 amb folre i el 4 de 9 amb folre,  i ningú no  podia preveure que pocs anys després, abans de l’acabament del  segle, es descarregarien, entre altres novetats de gran dificultat, el 4 de 9 sense folre i, amb la introducció de les manilles, arribarien els castells de deu pisos. Un final de segle irrepetible, uns veritables “anys dels rècords”. 

Aquest decenni d’expansió i creixement excepcional va fer que la “tradició comarcal” d’origen vallenc aviat passés a convertir-se en “símbol nacional” i, uns anys més tard, aconseguís entrar a la selecta llista representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.

L’arrencada  

A diferència de la gran majoria d’iniciatives socials, la idea de crear una colla a Sants té el seu “eureka” particular. El  7 d’octubre de 1990, els dos amics santsencs que serien promotors de la colla — i que aleshores desconeixien les dèries castelleres que compartien— van trobar-se casualment com a espectadors al Concurs de Tarragona. De la sorpresa de la trobada i de la descoberta de l’afició compartida va néixer, a la mateixa plaça, la idea de la colla santsenca. 

Foto 01-01 Peu: Primer cartell anunciant els assajos dels Castellers de Sants. 1992

Compromisos laborals van retardar la plasmació del projecte i no va ser fins el 30 de setembre de 1992 que es va celebrar al Casinet d’Hostafrancs la reunió constitutiva de la nova colla. I va ser aquest mateix centre cívic el que va acollir els assajos fins a la tardor de 1993, que es van traslladar a les Cotxeres de Sants. L’elecció del nom, el color de la camisa i l’escut es van fer, amb ampli consens, en els primers mesos de 1993. 

Foto 01-02 (pàgina completa?) Peu: Primera memòria, de l’any 1993. Hi consta la data de la primera reunió el 30 de setembre de 1992

La promoció pública de la colla es va fer de manera totalment artesanal —de poble, vaja!— ni crides pels mitjans de comunicació locals, ni xarxes socials (inexistents aleshores), ni tan sols cartells. La convocatòria es va fer pel “boca-orella”, aprofitant la xarxa de coneixences dels promotors. La resposta a la iniciativa va ser molt bona i va superar amplament les expectatives. De l’èxit de la crida n’és testimoni el fet que, després de la primera temporada, a finals de 1993, ja s’havien distribuït més de 150 camises. Per a la instrucció en la tècnica castellera bàsica es va comptar amb l’ajut de membres de les colles de Barcelona i de Cornellà, que també van ser padrines de la presentació dels Castellers de Sants el 9 de maig de 1993, a la plaça de Bonet i Muixí.

S’ha de dir que la implantació de la nova colla també es va veure facilitada pel suport rebut del Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, que des del moment inicial va animar i donar cobertura legal a la iniciativa, incorporant-la al seu organigrama com una nova comissió de Cultura Popular. Una situació que es va perllongar per més de vint-i-cinc anys i de la qual la colla en serà sempre deutora.

L’evolució

L’engrescament que va suscitar l’èxit de la crida i el bon ambient que s’hi respirava van fer que la colla tingués una de les arrencades més potents que s’han donat en el món casteller. Les consecucions castelleres van ser notables i continuades. El mateix any de la presentació es va descarregar el pilar de 5 i carregar el 4 de 7. L’any 1994 es van descarregar el 3 de 7 i el 4 de 7. El 1995 es va descarregar el 5 de 7 i carregar el 2 de 7, castell que es va descarregar l’any següent. Aquest progrés ràpid i sostingut i el nombre de camises no van passar desapercebuts en els medis castellers i van atorgar a la colla un estatus diferenciat en l’entorn de proliferació característic d’aquells anys.

Foto 01-03 A i B: Peu: Primers 3 i 4 de 6, descarregats el dia de la presentació oficial de la Colla. 9 de maig de 1993

Ara bé, en paral·lel al progrés casteller, la colla també va viure la dificultat d’establir els consensos bàsics d’una entitat amb un gran nombre d’efectius aplegats sobtadament a l’entorn d’una activitat desconeguda al barri i gairebé a la ciutat. Les diferències d’edat, d’experiència associativa i de la mateixa concepció dels castells entre els nouvinguts, que ho érem tots, aviat es van posar de manifest en un projecte que, a diferència de moltes iniciatives coetànies, des de l’inici va ser molt més gran que un grup d’amics. 

Les discussions sobre si el barri — i el propi nom de la colla—  eren un àmbit massa restrictiu per una iniciativa que naixia amb empenta i aspiració de fer grans castells. Els debats sobre quin era el tracte i l’exigència amb una canalla que s’iniciava en l’activitat. La tensió permanent a l’entorn del nivell de risc —de caigudes i potencials lesions— que havia d’assumir una colla amb ambició de fer-se gran sense desincentivar la participació dels que s’hi havien acostat interessats per la novetat de l’experiència. L’elevat grau d’austeritat que calia assumir, atès l’escàs suport municipal que va tenir l’aparició d’una segona colla a la ciutat, després de més de vint anys d’existir-ne una de sola que, pràcticament, tenia delegada la gestió municipal dels temes castellers. I això només per destacar alguns dels punts més controvertits. 

Tot i que el plantejament assembleari que la colla va adoptar des dels primers moments facilitava la concreció dels consensos que havien de definir i aglutinar el grup,  aquest va ser un procés lent, complex i no exempt de tensions que va trigar anys a decantar-se. De fet, es pot dir que fins el 1997 no van quedar esbossats els atributs definitoris del que havia d’esdevenir el model borinot.  

Foto 01-04 Peu: Portada i contraportada de la revista num. 0 dels Castellers de Sants. Abril de 1993.

També cal dir que l’èxit de la creació de la colla, celebrada per la majoria del veïnat, fou vista amb un punt de prevenció per una part del moviment associatiu més influent i actiu del barri. Alguns la van qualificar d’activitat estrictament recreativa que contradeia la tradició reivindicativa que havia caracteritzat les entitats més dinàmiques des del temps de la Transició. Tot i el seu caràcter anecdòtic, no deixa de ser il·lustratiu que circulés un pamflet satíric signat per un grup anònim que s’autodenominava FACS (Front Anti Casteller de Sants) en el qual es denunciaven uns pretesos efectes negatius dels castells per a la salut, es parlava d’enganys a la canalla castellera, es recordava el passat militant d’algun dels promotors de la iniciativa i es presentaven els castells com una activitat acrítica i conservadora.

Cal tenir present que aquestes crítiques es produïen a començaments dels noranta, quan encara s’estava lluny  —fins i tot  des del propi moviment casteller— d’identificar i encara menys de reivindicar els valors que avui associem a l’activitat castellera: obertura a tothom, integració social, solidaritat, democràcia participativa, sentit de pertinença, treball en equip i esperit d’autosuperació, que són els que anys més tard han portat els castells a la valoració social positiva que tenen avui.